Remeis contra la neu

Passejant pels blogs dels meus companys de l’assignatura TCAQ, vaig arribar al d’en Ferran Serra, que tenia una entada en què reflexionava (entre d’altres coses) sobre el “Perquè quan neva es tira sal a les carreteres?”. Doncs bé, pensant una mica vaig fer memòria que en el seu moment vaig llegir alguna cosa referida a aquest tema.

Com podem millorar l’efecte de la sal sobre la neu de les carreteres?

A vegades la sal abocada a la carretera no és suficient per evitar l’acumulació de neu i la formació de plaques de gel. És per això que a Estats Units estan posant a prova un mètode alternatiu contra el gebre: suc de remolatxa. Afegint aquest líquid a la barreja tradicional de sal i clorur de calci que s’aboca al sòl a l’hivern, s’evitarà el tancament de moltes vies.

El fet és que la barreja redueix el punt de congelació de la sal de -7 ºC a -31 ºC. A més, es tracta d’una alternativa més ecològica, ja que la remolatxa és biodegradable. Per altra banda, la barreja no té gust dolç: el suc de la remolatxa s’aplica una vegada extret tot el sucre, ja que d’altra forma el bestiar i altres animals acudirien massivament a les carreteres.

Un altre avantatge a tenir en compte és que el líquid és de color marró, la qual cosa permet comprovar a primera cop d’ull si un camí ha estat ja tractat, ja que la sal i el clorur de calci són ambdós del color de la neu. Això suposarà un estalvi de centenars de tones de la barreja antilliscant. I amb menys sal en la calçada, la corrosió que sofreixen els vehicles i les infraestructures (ponts, etc.) serà molt menor, així com el dany que aquesta substància provoca en els arbres que creixen al costat de les carreteres.

Què és el Brainstorming?

El brainstorming, és la manera més pràctica i entretinguda de generar diverses i variades idees. La idea central de tot brainstorming, és intentar (per mitjà de la participació grupal distesa) generar la major quantitat d’idees creatives, enfront de problemes que envaeixen a una organització.  

La idea dels brainstormings sorgeix als inicis de la dècada dels 40 per part del nord-americà Alex Osborne, el qual, en un procés de recerca de solucions, va intentar realitzar-lo de manera grupal, veient en aquest exercici un millor resultat que quan es busquen respostes de manera individual. La idea que existeix darrere del brainstorming és que dos caps pensen més que un. Per aquesta mateixa raó, el que s’intenta és desenvolupar la capacitat creativa de les persones, de manera que cada vegada les idees sorgeixen amb major rapidesa i creativitat. 

El que es busca amb un brainstorming, és generar la major quantitat d’idees: tirar al vol la creativitat del grup participant. Es busca resoldre els problemes o analitzar les causes d’aquests mateixos. Les idees han de fluir sense cap embut. Aquestes no han de ser analitzades en primera instància ni tampoc criticades de bones i primeres, ja que amb major detenció, més endavant, un pot arribar a percebre que una d’aquestes idees és una excel·lent solució.  

Com tot treball d’equip és important que existeixi un ens regulador; més que un líder ha d’existir una persona que actui com moderador. El brainstorming pot ser dut a viva veu, o sigui, que cada participant digui les seves idees a la resta, o de manera callada (amb això es vol dir que les persones vagin escrivint les seves idees en un paper, per a després ser analitzades); tot i que avui dia, el més còmode és utilitzar programes d’ordinador que ja et permeten crear mapes mentals directament. 

Per a finalitzar, el principal que ha d’ocórrer en un brainstorming, és l’anàlisi de les idees exposades, per extreure’n una conclusió i desenvolupar les estratègies a seguir, en l’intent de resoldre el problema plantejat inicialment.

El Cub de Rubick & YouTube

Coneixes algú que mai s’hagi “enfrontat” al famós Cub de Rubick?? Qui més qui menys algun cop a la vida ha intentat resoldre’l (ja sigui amb èxit o sense), és per això que té tants seguidors i alhora detractors. Doncs bé, dic això perquè mirant el diari El País (dia 23/03/2008), vaig veure un article que en parlava:

Cómo resolver el cubo de Rubik y más éxitos de YouTube

 “Hola, mundo. Mi nombre es Dan Brown y estoy aquí para enseñaros a resolver uno de los misterios de la sociedad moderna. El cubo mágico de Rubik ha frustrado a millones de personas desde que salió a la venta, en 1980. Pero no temáis. Estoy aquí para acabar con esto: voy a enseñaros a resolverlo”.

En junio del año pasado, un adolescente de Nebraska (EE UU) colgó en YouTube un vídeo en el que enseñaba a resolver el dichoso cubo y que ya ha sido visto 3,8 millones de veces. Ahora, Brown acaba de ganar el primer premio en la categoría de vídeos de instrucciones de Lo mejor de YouTube en 2007, que eligen los propios internautas.

En total, los premios anuales del portal de vídeos más popular, recaen en 12 categorías. La de vídeos adorables, por ejemplo, la ha ganado el de un bebé que se parte de risa destrozando periódicos (aunque resulta casi más gracioso oír a su padre, autor del vídeo); en la categoría de testigo presencial, los internautas han elegido un vídeo de un turista del Parque Nacional de Kruger (Suráfrica), que muestra la lucha entre unas leonas y un cocodrilo por hacerse con una cría de búfalo, cuya manada también tiene algo que decir en el asunto. Y como estas, doce muestras de entretenimiento.

Vist això, dir que jo sóc una d’aquelles persones que no ho ha aconseguit mai, ja sigui intentant-ho sola o amb la suposada ajuda que et ve amb el llibret adjunt al cub ¬¬ .  Així que ja saps, si mai l’has arribat a resoldre i és una d’aquelles coses que tens pendents a la vida (i tens temps, està clar), fes una petita recerca pel Youtube, que allà s’hi pot trobar de tot i més!!

Alguns consells per les presentacions orals

Cert és que una part important en la realització de presentacions orals recau en el fet d’utilitzar l’estratègia adequada (planificar una introducció, nus i conclusió de l’explicació), de seleccionar el material adequat i de preparació prèvia, però… què més falta??  

Molta gent a l’hora d’exposar, davant la por d’ometre alguna cosa o simplement de confondre’s, memoritzen o llegeixen l’exposició. Això produeix un estil massa formal i imperfecte, per la qual cosa ens hauríem d’esforçar per assolir un estil natural i col·loquial (alguna cosa semblant a la conversa diària).

Primerament, dir que l’ús de les notes hauria de ser restringit. És més aconsellable treballar amb ajudes visuals (per exemple power point o transparències) que no pas amb material manuscrit. Això, d’alguna manera, ajuda a augmentar la pròpia credibilitat i la del producte o projecte que presentes. 

• ELS GESTOS

Fer gestos és molt important a una presentació oral. Recorda que nosaltres ens comuniquem tant visualment com també a través d’estímuls auditius, i és per això que els gestos no només agreguen varietat i dinàmica, sinó que també són un mitjà d’expressió. Els gestos han de ser naturals, actius i clars. Intenta no provocar distracció física a l’auditori: no juguis amb les teves notes, no facis copets amb el peu, juguis amb bolígrafs, ni tampoc caminis nerviosament… Canalitza aquesta energia nerviosa en moviments dinàmics del teu cos, braç i mans. Una opció seria planificar els teus gestos, però vigila no fer-ho de forma exagerada, ja que pot produir un efecte artificial i interrompre una presentació fluida.  

• CONTACTE VISUAL 

Intenta establir, durant la presentació, contacte visual amb els seus oïdors cada vegada que puguis. Al fer-ho estàs motivant l’atenció i al mateix temps, et permet avaluar les reaccions que l’auditori té enfront la teva presentació.Assegura’t de mirar a tots els membres de l’audiència (evita la tendència de mirar a una sola persona de manera repetida), i intenta no mirar massa a la distància, a través d’una finestra, o a les teves ajudes audiovisuals. 

• AMBIENT FÍSIC

Familiaritza’t amb el lloc físic on es realitzarà l’exposició. Quines necessitats has de considerar en relació als equips? Es pot abaixar la llum per poder veure millor les diapositives o el vídeo? On se situaran els membres de l’auditori? El conèixer per endavant l’escenari físic et permet una presentació més fluida i estar menys ansiós al dur-la a terme.

Detecció de metà en un planeta extrasolar

Quantes vegades ens hem preguntat,  ja sigui de petits o de grans, què és el que hi ha més enllà de la Terra? És possible que hi hagin materials semblants als nostres, i que per tant, hi sigui possible el desenvolupament d’algun tipus de vida? Doncs bé, ahir llegint el diari El País vaig veure una notícia que feia referència a la troballa de metà en un planeta molt llunyà.

  El ‘Hubble’ detecta un compost bàsic per la vida en un planeta extrasolar

Tot i la seva edat i les avaries que ha sofert, el telescopi espacial Hubble segueix mostrant la seva capacitat amb una nova primícia. Ha detectat metà en l’atmosfera d’un planeta gegant al voltant de l’estrella HD189733, a 63 anys llum de La Terra. El metà és una molècula primària de carboni i, com ja sabem, la vida a la Terra es basa  en la química del carboni.

“La importància que té és que és la primera molècula orgànica que es detecta en un planeta extrasolar, però aquest planeta està tan prop de l’estrella, tan calenta, que la connexió amb la vida és una quelcom remot”, recorda Agustín Sánchez Lavega, expert en atmosferes planetàries. No obstant això, aquesta observació indica que seria possible detectar metà i altres compostos orgànics en planetes més semblants al terrestre, que els telescopis actuals no arriben a observar, i que estarien en la zona d’un sistema planetari que els astrònoms anomenen habitable, més lluny de l’estrella.

Hi ha metà en l’atmosfera de gairebé tots els planetes del Sistema Solar, inclosa la Terra, i també a Tità, lluna de Saturn. A Mart s’ha descobert fa molt poc i, tot i que al principi es va pretendre relacionar-lo amb la vida, el consens actual és que té origen geològic.

Els astrònoms nord-americans i britànics que publiquen avui els seus resultats a la revista Nature també han confirmat la detecció anterior de vapor d’aigua. De fet, ja s’ha detectat vapor d’aigua i compostos orgànics més complexos que el metà (hidrocarburs) en el disc protoplanetari d’una altra estrella, encara més llunyana que l’observada pel Hubble. “Això confirma les teories sobre la formació del nostre Sistema Solar”, recorda Sánchez Lavega. Els resultats es van publicar la passada setmana en Science.

Open New Search

El Novembre de l’any 2005 un grup de científics van crear l’anomenat Synaptic Leap. Consisteix en un projecte on-line que treballa de forma col·laborativa, i que té la finalitat de desenvolupar cures de malalties tropicals.

Així doncs, aquestes discussions on-line permeten l’intercanvi d’informació entre científics d’arreu del món, i també permeten l’anomenat feedback, en el qual es poden resoldre dubtes i millorar aportacions fetes anteriorment. Podem equiparar, doncs, una conferència amb Synaptic Leap, amb la diferència que aquesta darrera permet acceptar preguntes i aportacions de manera immediata, i alhora des de qualsevol racó del món sense necessitat de moure’s.

Per què justament Synaptic Leap tracta aquest tipus de malalties? El motiu és perquè, generalment, aquestes malalties es desenvolupen en països en vies de desenvolupaments, i aquests malauradament no tenen suficient pressupost, cosa que fa que les grans companyies farmacèutiques no prestin suficient atenció a la creació de fàrmacs que podrien posar-hi remei.

Un altre “problema” que pot presentar, si és que se n’hi pot dir així (deixant de banda el tema de les farmacèutiques), és el fet que, des del moment que una idea es fa pública per a qualsevol mitjà, deixa de ser patentable i, per tant, hi ha una pèrdua econòmica per part del científic.

Des del meu punt de vista, trobo aquesta iniciativa molt interessant. És ben cert que Internet avui dia conté de tot, milions de pàgines amb informació de tot tipus i alhora de diversa qualitat que hom ha de saber destriar, és per això, que penjar certes coses a la xarxa podria ser en certa manera perillós, perquè en aquest cas es “juga” amb medicaments, i com a conseqüència, amb vides humanes.

Tot i això, si ho mirem des del punt de vista científic, la proposta que ens presenten és en certa manera immillorable, perquè la l’evolució de la ciència es basa en la recerca, i aquesta implica assaig i error, discussió constant d’idees i rectificacions, i si com en aquest cas, es fa via Internet, la ciència avançarà a passes de gegant.

New Education Tools

És ben cert que cada dia més els professors cerquen noves maneres de presentar els seus mètodes i continguts d’assignatures d’una manera més atractiva, intentant captar així el màxim d’atenció dels estudiants. També el que volen és trobar la manera d’optimitzar el temps del qual disposen. Doncs bé, és aquí on intervé el Social Software.

Aquesta nova ajuda de cares a l’estudi inclou eines tan diverses com són els podcasts, vodcasts, RSS, blogs i wikis, i suposen tot un desafiament a les idees tradicionals sobre la recerca química i la educació. Un petit problema que hi ha, és que no tots els estudiants ho acceptaran immediatament, es diu que hi ha un 20% de tots els estudiants que refusen l’ús de les noves tecnologies.

Els podcasts i vodcasts són gravacions d’àudio i vídeo respectivament, i s’hi pot accedir des de fora les classes, descarregant-los directament des de la Web. Ambdós poden ser reproduïts amb programes d’ordinadors, així com en reproductors portables com ara els iPod’s. Alguns professors ja s’han adaptat a aquestes tècniques, i les utilitzen per gravar les seves classes i altres tipus de materials, com són revisions d’exàmens. S’ha descobert que són molts els alumnes que responen a aquesta tècnica.

Una altra opció són els RSS, que permeten als usuaris acumular nous materials de diverses webs sense haver de visitar aquestes webs de manera individual, és a dir, per mitjà d’un agregador tu pots veure directament els nous continguts de les pàgines que et siguin de més interès.

Un altre exemple del Social Software són els blogs, els quals permeten als estudiants l’accés a diferents perspectives sobre la cabuda de la Química al món. Gràcies als blogs es fan les classes més obertes, i es diu que la gent els segueix més durant la setmana que no pas al cap de setmana i, en gran majoria, en hores de feina.J

a per acabar hi ha els wikis, que es defineixen com a webs col·laboratives amb continguts directament editats per gent amb accés. La principal aplicació que se li ha trobat és l’ús del wiki per grups de recerca, utilitzant-los com a llibretes de laboratori obertes a ser consultades per tot el món.

El principal avantatge de totes aquestes tècniques és que l’alumnat poden escoltar o veure els continguts de les classes arreu, i la pregunta que es fan molts és: quin és l’incentiu per anar a classe? El fet de tenir tot el material penjat a webs d’Internet farà que l’assistència a les classes pateixi una davallada, és per això que alguns professors opten per fer proves sorpresa de tant en tant per tal de comprovar que els estudiants segueixen els continguts de l’assignatura amb regularitat.

Des del meu punt de vista crec que aquesta iniciativa d’utilitzar el Social Software és molt interessant, perquè quantes vegades hem estat a classe i no donem l’abast? Què fem, copiem de la pissarra o les explicacions del professor? És ben cert que fins ara hem sobreviscut comparant apunts amb altres companys i complementant-los amb llibres i altres materials; però de ben segur que ens seria molt útil tenir enregistrada la classe explicada per el mateix professor, de manera que podem parar, tornar enrere i re-escoltar els fragments que no ens hagin quedat clars. Tot i això, he de dir que aquest sistema hauria de ser d’ajuda per l’estudi, en cap cas ha de suplantar una classe presencial.

Protesta a la UdG

L’entrada d’avui és una notícia que va ser publicada ahir Dissabte dia 1 de Març de 2008 al diari EL PUNT.

Simplement la penjo per plasmar d’alguna manera el que està passant actualment i que, si no se soluciona, pot afectar també el futur laboral dels que actualment com jo estan estudiant una carrera científica. 

Protesta dels investigadors de la UdG perquè els polítics els ignoren

Critiquen que la política científica ha estat d’aparador en l’actual legislatura

«Prou d’abaixar-se els pantalons. Per la dignitat en la recerca» es llegia en la pancarta que una trentena de joves investigadors de la Universitat de Girona (UdG) van mostrar ahir davant la Facultat de Ciències. L’acte va ser de protesta i de reivindicació perquè consideren que han assistit a una legislatura on ha existit una política científica «de pegats i d’aparador». A més, consideren que en la campanya no figura la recerca i la investigació i per això se senten indignats i es van abaixar els pantalons.

L’Associació de Personal Investigador en Formació vinculat a la UdG. UdG.doc, agrupa un centenar d’investigadors, la majoria de ciències, que durant els últims anys han mostrat les seves queixes per la falta «d’uns drets laborals plens». Segons el portaveu d’aquesta entitat, Josep Benito, els joves ja se senten indignats després d’escoltar dels polítics «moltes paraules i rebre pocs fets» amb relació a la seva situació professional.

Tot i l’abaixada de pantalons, l’associació UdG.doc va voler destacar que no es tractava d’una protesta electoralista amb vista al 9-M, encara que en el seu comunicat van denunciar que per sobre de la propaganda institucional del govern espanyol, «la realitat del dia a dia continua estant basada en un model obsolet i precari que ens durà sense cap dubte a perdre el tren de la innovació i el desenvolupament».

L’associació va entregar un qüestionari als caps de llista de la demarcació de Girona i tots els van contestar a excepció del Partit Popular. «No volem entrar a valorar els partits perquè no volem que se’ns polititzi, ja que volem que se’ns respecti com a investigadors», hi va afegir Benito, que considera que aquest problema de precarietat «no és únicament de la UdG sinó de tot l’àmbit català i estatal».

PROTESTA A MADRID
La protesta d’ahir a Girona també tindrà continuïtat avui a Madrid, amb una manifestació que començarà a les 12 del migdia a la Puerta del Sol. Serà una protesta de tots els investigadors de l’Estat, que s’apleguen a través de la federació de joves investigadors (FJI-precarios).