Va de nanotubs!!

 

L’entrada d’avui és una petita explicació per tots aquells que no saben què són els nanotubs, protagonistes de l’entrada del passat dia 30 d’abril.

 

Els nanotubs de carboni tenen, com els fullerens, una estructura relacionada amb la del grafit, contenint pentàgons a l’estructura a més d’hexàgons.  Aquests nanotubs poden ser de única capa (monocapa) o multicapa si es van afegint més nanotubs a l’interior del primer de manera concèntrica. Els nanotubs poden ser finits per un costat si els tanquem amb la meitat d’un fullerè.

 

 

 

Podem dir que són un descobriment força recent i es fan hipòtesis sobre com els podríem utilitzar en un futur proper. Una de les propostes interessants és que es podrien utilitzar pel transport d’hidrogen quan el petroli s’extingeixi definitivament.

 

Cal remarcar que són conductors (ja que en el fons no deixa de ser com un grafit enrotllat) i prometen usos en la nanotecnologia: nanoconductors i tuberies de la nanoindústria del futur.

 

Una curiositat important dels nanotubs: és la primera substància coneguda per l’home capaç de sostenir indefinidament la seva pròpia pressió gravitatòria (el seu propi pes), una condició necessària per la construcció d’un ascensor espacial.

Nou “nanomotor” tèrmic

 

La següent entrada és un article  extret de la versió electrònica del diari El País d’avui mateix dia 30/04/2008, en el qual es parla del treball realitzat per científics de la UAB a partir de l’estudi i diverses proves realitzades amb nanotubs.

 

Científics espanyols creen un ‘nanomotor’ tèrmic

 

Per a transportar objectes el més habitual és usar vehicles de motor. Però en el món atòmic, on tot es mesura en manòmetres (milmilionèsimes del mil·límetre), farien falta nanomotors, dispositius artificials capaços de manipular molècules. Un grup d’investigadors espanyols ha creat un compost per dos nanotubs de carboni superposats. Aquesta estructura pot desplaçar diminutes càrregues i girar com un motor per les diferències tèrmiques que es produeixen entre els seus extrems, explica Riccardo Rurali, del Departament d’Enginyeria Electrònica de la Universitat Autònoma de Barcelona. El treball ha estat publicat en l’edició electrònica de Science.

 

Els investigadors van usar una estructura cilíndrica d’àtoms de carboni i la van envoltar amb altre nanotub més curt. La sorpresa va ser que durant el procés, en el nanotub llarg s’arribaven a temperatures de 1.000 graus centígrads, mentre que els elèctrodes es mantenien freds. Aquesta diferència de temperatura provocava que el nanotub mòbil es desplacés cap a la zona freda.

 

El treball és un pas més per a, en el futur, fabricar nanotransportadors capaços de, per exemple, dur fàrmacs a cèl·lules o crear nous materials. “La novetat és que podem controlar el moviment”, diu Rurali.

 

En el projecte, liderat per Adrian Bachtold, del Centre d’Investigacions en Nanociència i Nanotecnologia CSIC-Institut Català de Nanotecnologia (CIN2), ha treballat el Centre Nacional de Microelectrònica i l’Institut de Ciències de Materials, amb la Universitat de Viena (Àustria) i Lausana (Suïssa).

Compte amb les etiquetes!

Avui l’entrada del meu blog fa referència a una notícia extreta del diari El Periódico (24/04/2008 ) que ha fet ressò a diversos medis de comunicació i també hem comentat a l’inici de la classe de Química Inorgànica.

Salut estudia la mort d’un malalt que va prendre manganès facilitat com a magnesi

El producte va formar part del lot comercialitzat per error

 

EL PERIÓDICO – BARCELONA

La Conselleria de Salut investiga la causa de la mort d’un malalt que va morir dilluns passat a l’Hospital Mútua de Terrassa després de patir una fallida hepàtica i que, segons els seus familiars, en les hores prèvies havia ingerit un preparat de manganès. El producte, envasat per error, en realitat havia de ser sulfat de magnesi. La investigació, iniciada dimarts passat per Salut després de conèixer-se aquest error, ha detectat que 13 persones van patir una intoxicació a l’ingerir el manganès. D’elles, sis van ingressar a la Mútua de Terrassa, de les quals cinc van ser donades d’alta de seguida i una continua en observació. Un altre afectat va ser atès a la Clínica Teknon de Barcelona.

UTILITZAT COM A LAXANT

Els tècnics de Salut Pública van procedir a retirar els 90 pots de 100 grams i 250 grams, distribuïts amb l’etiquetatge de sulfat de magnesi Anhidre, que va envasar i va vendre la farmàcia Coliseum de Barcelona després de rebre el mineral de la distribuïdora Genox Pharma. El producte es va vendre en diverses farmàcies del Barcelonès i del Vallès Occidental. Salut no té constància que els flascons s’hagin comercialitzat en altres establiments.
El sulfat de magnesi s’utilitza, fonamentalment, com a laxant, en dosis molt més elevades que les contingudes en qualsevol preparat que contingui sulfat de manganès. La ingestió de sulfat de manganès en una alta concentració pot causar irritació a les mucoses de la boca, la faringe, l’esòfag i el tracte intestinal. També pot donar lloc a vòmits, nàusees, dolor d’estómac i trastorns gastrointestinals. En cas de prendre’l en quantitats importants, les conseqüències poden ser greus, va afegir Salut.

REFORÇANTS
Les persones afectades pel brot en qüestió van rebre informació sobre el producte en una conferència, impartida a Terrassa (Vallès Oriental), dirigida a orientar sobre els mètodes per depurar i desintoxicar el fetge. El sulfat de magnesi va ser suggerit com a laxant. Presentat en altres composicions, en forma de clorur o carbonat, el magnesi també està indicat com a reforçant ossi.

Per contra, el manganès forma part, en dosis molt baixes, de diferents compostos minerals dirigits a exercir de reforçant o equilibrador del sistema nerviós.

Do you SMILE? :)

 

Aquesta entrada no va precisament de somriures, sinó d’un tema molt interessant que la darrera setmana ens van explicar a l’assignatura TCAQ: la notació SMILES.

 

La nomenclatura SMILES (de l’anglès; Simplified Molecular Input Line Entry Specification), és una manera de representar l’estructura química usant cadenes de caràcters alfanumèrics de tipus ASCII.

A continuació es mostren alguns exemples de molècules amb enllaços simples utilitzant SMILES:

• C representa el metà (CH4)
• O representa l’aigua (H2O)
• CCO representa l’etanol (CH3CH2OH)
• CC(C)C representa el 2-butà (CH3CH(CH3)CH3)

Enllaços dobles(=) i triples(#):

• O=C=O representa el diòxid de carboni (CO2)
• C#C representa l’acetilè (HC≡CH)
• CC(=O)O representa a l’àcid acètic (CH3COOH)

Hidrocarburs cíclics:

• C1CC1 representa al ciclopropà
• c1ccccc1 representa al benzè

Altres hidrocarburs:

• C/C=C/C representa el (E)-but-2-è (trans-but-2-è)
• C/C=C\C representa el (Z)-but-2-è (cis-but-2-è)

 

Finalment, es mostra la notació SMILES dels dos enantiòmers de la molècula d’alanina.

N[C@]([H])(C)C(=O)O L-alanina
N[C@@]([H])(C)C(=O)O D-alanina

 

 

Actualment hi ha diverses pàgines molt interessants que et permeten dibuixar molècules de tot tipus i jugar amb la corresponent nomenclatura SMILES. Alguns d’ells són JChemPaint, JMOL, ArgusLab.. tots ells els podràs descarregar i utilitzar a partir de la pàgina d’Enginyeria Molecular del professor de l’assignatura de TCAQ Miquel Duran.

Fluids No-Newtonians!

 

Un fluid no newtonià és aquell que la seva la viscositat varia amb el gradient de tensió que se li aplica.

 

Com resultat, un fluid no newtonià no té un valor de viscositat definit i constant, a diferència d’un fluid newtonià. Encara que el concepte de viscositat s’utilitza habitualment per a caracteritzar un material, pot resultar inadequat per descriure el comportament mecànic d’algunes substàncies, en concret, els fluids no newtonians.

 

Aquests fluids es poden caracteritzar millor mitjançant altres propietats que tenen a veure amb la relació entre l’esforç i els tensors de tensions sota diferents condicions de flux, tals com condicions d’esforç tallant oscil·latori.

 

Un exemple barat i no tòxic de fluid no-newtonià pot fer-se fàcilment afegint midó de blat de moro a una tassa d’aigua. S’afegeix el midó en petites proporcions i es remena lentament. Quan la suspensió s’acosta a la concentració crítica és quan les propietats d’aquest fluid no-newtonià es fan evidents. L’aplicació d’una força una cullereta fa que el fluid es comporti de forma més semblant a un sòlid que a un líquid. Si es deixa en repòs recupera el seu comportament com líquid.

 

S’investiga amb aquest tipus de fluids per a la fabricació d’armilles antibales, a causa de la seva capacitat per a absorbir l’energia de l’impacte d’un projectil a alta velocitat, però romanent flexibles si l’impacte es produeix a baixa velocitat. Un exemple familiar d’un fluid amb el comportament contrari és la pintura. Es desitja que flueixi fàcilment quan s’aplica amb el pinzell i se li aplica una pressió, però una vegada dipositada sobre la paret o tros de roba, es desitja que no degoti.

 

Doncs bé, a continuació hi ha un link amb un vídeo del programa “El Hormiguero”, que la cadena Cuatro emet diàriament. En aquest es pot veure l’exemple (bastant teatralitzat i entretingut) del comportament dels fluids no-newtonians, utilitzant midó de blat de moro (en aquest cas, Maicena) i aigua.

 

Mapes mentals

 

Aquesta entrada d’avui va relacionada amb la que vaig penjar el dia 26/03/2008 titulada “Què és el Brainstorming?”. Doncs bé, una manera molt eficaç d’organitzar totes les idees que apareixen durant el Brainstorming és a partir dels anomenats Mapes Mentals. Aquests els podem fer amb el sistema de tota la vida (paper i llapis), o si ja estem mínimament modernitzats ho podem fer utilitzant novedosos programes d’ordinador.

 

En aquesta assignatura de TCAQ hem creat el nostre propi mapa mental a partir d’un programa que podem trobar a Internet anomenat Free Mind que podeu descarregar-vos gratuïtament clicant aquí. El tema del meu mapa mental ve en funció del tema del Wiki que cadascú fa en grup, en el meu cas és de “Blogs i Química”.

 

 

Queda bé, oi? Animeu-vos a provar-ho!

Adéu al somnambulisme!

Segur que de petit te’n vas anar de colònies amb els teus amics de l’escola… Quantes vegades hi havia algun espavilat que de nit feia el vol adormit? Sí, de ben segur que entre totes les criaturetes n’hi havia algun que patia somnambulisme. Jo això ho vaig veure algun cop, i també he parlat amb gent que ho ha patit: se n’anaven a “assaltar” la nevera, al WC a dormir, o inclús agafaven les claus i sortien de casa…

 

 

Doncs bé, he vist algun comentari sobre aquest fet a la revista Muy Interesante, en el qual es diu que neuròlegs canadencs de la Universitat de Montreal han investigat com evitar els passejos nocturns propis del somnambulisme, un problema que afecta a un de cada quatre adults. I han trobat un remei senzill: ficar-se al llit i aixecar-se sempre a la mateixa hora.

 

Després d’una sèrie d’experiments amb 40 somnàmbuls, Antonio Zadra i els seus col·laboradors van comprovar que quan els pacients romanien desperts durant 24 hores, al ficar-se al llit un 90% d’ells patia episodis de somnambulisme. No obstant això, amb un cicle de somni regular durant diversos dies, aquest comportament es reduïa més de la meitat. La falta de son, assegura Zadra en la revista Annals of Neurology, potencia clarament el somnambulisme.

 

Del que tampoc hi ha dubte és que dormir poc o dormir en excés pot contribuir al sobrepès, segons un altre estudi canadenc que acaba de publicar la revesteixi Sleep. El professor Jean-Philippe Chaput ha demostrat que dormir més de nou o menys de set hores pot implicar un augment de pes de fins a 1 quilogram per any. Per això, Chaput està convençut que per a prevenir l’obesitat no només cal tenir en compte l’alimentació i la quantitat d’exercici que practiquem, sinó que també és imprescindible adquirir patrons saludables de son.

Ciència i propaganda

  

El que ve a continuació és un exercici proposat a l’assignatura TCAQ en què hem hagut de fer un escrit (resum) simulant que el portem a una conferència. Fa referència a un article d’opinió del diari  La Vanguardia titulat “Ciencia y Propaganda“ d’ahir dimecres dia 2 d’abril de 2008 (pàgina 20).

 

 CADA COSA TÉ EL SEU NOM

 

A finals de l’any passat, David Whitehouse, doctor en astrofísica i redactor científic de la BBC News Online, va publicar un article titulat “¿Se ha parado el calentamiento global?”, en el qual afirmava que, segons els càlculs estadístics, des de l’any 2001 la temperatura global del planeta no ha augmentat, cosa que suposava una molt bona notícia si ens fixéssim en les dades de les darreres dècades.

 

Com a rèplica, Mark Lynas, columnista de la revista expert en temes ambientals i conegut activista, va respondre a la mateixa revista amb un nou article titulat “Se ha parado realmente el calentamiento global?”. El seu argument principal era que no es pot estudiar l’evolució del canvi climàtic en petits períodes de temps (tal i com en el seu moment havia fet Whitehouse), sinó que aquest fenomen s’havia d’estudiar en períodes a llarg termini.

 

Poso de manifest aquest fet, perquè el tema del canvi climàtic és un clar exemple del desenvolupament que està tenint la cultura científica en el nostre país. És un tema que actualment se’n parla a tot arreu, ja sigui a les notícies, en els documentals de certes cadenes de televisió com en els espais meteorològics. Al final acaba essent tot una qüestió propagandística: si plou molt, la societat es queixa; i si hi ha sequera apareix la impetuosa necessitat de pluja constant. A què es deuen aquests canvis de temperatura? Certament, segons la informació meteorològica, aquests canvis són deguts al l’escalfament global.

 

Ha arribat un punt en què es fa un ús demagògic  del debat científic sobre el canvi climàtic, convertint-ho tot en una nova ideologia  política, mentre que el que realment seria interessant en aquests moments seria millorar la cultura científica de la ciutadania, implantant judicis racionals basats en teories àmpliament contrastades, i utilitzant el recurs que més ha fet avançar la ciència: l’assaig i error.

 

Amb això vull dir que, aquelles persones que realment són enteses, evitin el relativisme i el benefici personal, intentant retornar el gust i la passió per una veritat que, si som realistes, mai aconseguirem de manera absoluta.

 

Remeis contra la neu

Passejant pels blogs dels meus companys de l’assignatura TCAQ, vaig arribar al d’en Ferran Serra, que tenia una entada en què reflexionava (entre d’altres coses) sobre el “Perquè quan neva es tira sal a les carreteres?”. Doncs bé, pensant una mica vaig fer memòria que en el seu moment vaig llegir alguna cosa referida a aquest tema.

Com podem millorar l’efecte de la sal sobre la neu de les carreteres?

A vegades la sal abocada a la carretera no és suficient per evitar l’acumulació de neu i la formació de plaques de gel. És per això que a Estats Units estan posant a prova un mètode alternatiu contra el gebre: suc de remolatxa. Afegint aquest líquid a la barreja tradicional de sal i clorur de calci que s’aboca al sòl a l’hivern, s’evitarà el tancament de moltes vies.

El fet és que la barreja redueix el punt de congelació de la sal de -7 ºC a -31 ºC. A més, es tracta d’una alternativa més ecològica, ja que la remolatxa és biodegradable. Per altra banda, la barreja no té gust dolç: el suc de la remolatxa s’aplica una vegada extret tot el sucre, ja que d’altra forma el bestiar i altres animals acudirien massivament a les carreteres.

Un altre avantatge a tenir en compte és que el líquid és de color marró, la qual cosa permet comprovar a primera cop d’ull si un camí ha estat ja tractat, ja que la sal i el clorur de calci són ambdós del color de la neu. Això suposarà un estalvi de centenars de tones de la barreja antilliscant. I amb menys sal en la calçada, la corrosió que sofreixen els vehicles i les infraestructures (ponts, etc.) serà molt menor, així com el dany que aquesta substància provoca en els arbres que creixen al costat de les carreteres.

Què és el Brainstorming?

El brainstorming, és la manera més pràctica i entretinguda de generar diverses i variades idees. La idea central de tot brainstorming, és intentar (per mitjà de la participació grupal distesa) generar la major quantitat d’idees creatives, enfront de problemes que envaeixen a una organització.  

La idea dels brainstormings sorgeix als inicis de la dècada dels 40 per part del nord-americà Alex Osborne, el qual, en un procés de recerca de solucions, va intentar realitzar-lo de manera grupal, veient en aquest exercici un millor resultat que quan es busquen respostes de manera individual. La idea que existeix darrere del brainstorming és que dos caps pensen més que un. Per aquesta mateixa raó, el que s’intenta és desenvolupar la capacitat creativa de les persones, de manera que cada vegada les idees sorgeixen amb major rapidesa i creativitat. 

El que es busca amb un brainstorming, és generar la major quantitat d’idees: tirar al vol la creativitat del grup participant. Es busca resoldre els problemes o analitzar les causes d’aquests mateixos. Les idees han de fluir sense cap embut. Aquestes no han de ser analitzades en primera instància ni tampoc criticades de bones i primeres, ja que amb major detenció, més endavant, un pot arribar a percebre que una d’aquestes idees és una excel·lent solució.  

Com tot treball d’equip és important que existeixi un ens regulador; més que un líder ha d’existir una persona que actui com moderador. El brainstorming pot ser dut a viva veu, o sigui, que cada participant digui les seves idees a la resta, o de manera callada (amb això es vol dir que les persones vagin escrivint les seves idees en un paper, per a després ser analitzades); tot i que avui dia, el més còmode és utilitzar programes d’ordinador que ja et permeten crear mapes mentals directament. 

Per a finalitzar, el principal que ha d’ocórrer en un brainstorming, és l’anàlisi de les idees exposades, per extreure’n una conclusió i desenvolupar les estratègies a seguir, en l’intent de resoldre el problema plantejat inicialment.